Zen per res. Què vol dir això? Segons Antai-ji, el monestir japonès Sōtō Zen on es va rodar la pel·lícula “Zen for Nothing”, Zazen (meditació asseguda), si es practica únicament amb la finalitat de Zazen, és bo per a res! Però només si es fa bé! Però “res” és important. Què és res? Res no és res, buit, buit. Un Enso. Mu! S'ha d'experimentar, no només conèixer-ho. El zen no és res? És una experiència. Què és el Zen? És assolir la vostra veritable naturalesa, abans de pensar, la vostra naturalesa de Buda. S'ha d'experimentar, no només comprendre. Així mateix, la pel·lícula, “Zen for Nothing”, ha de ser experimentada, no només mirada o assabentar-se d'aquesta ressenya. Però tothom pot experimentar la pel·lícula, no només els seguidors del budisme zen. Tot el que cal és l'interès i la voluntat. La pel·lícula està disponible en DVD, amb subtítols en anglès, alemany i francès.
“Zen for Nothing” és una pel·lícula alemany-suïssa, estrenada el 2016 i excel·lentment dirigida i filmada pel director de cinema alemany Werner Penzel, amb una banda sonora atmosfèrica i innovadora del multiinstrumentista i compositor anglès Fred Frith. La pel·lícula tracta sobre l'experiència d'una actriu i ballarina suïssa, Sabine Timoteo, que va passar part de la tardor, l'hivern i la primavera del 2014/2015 vivint i treballant com a practicant laic en un Monestir Zen de Sōtō, al Japó. “Zen for Nothing”, de 100 minuts de durada, es descriu com a documental, però no és un documental en el sentit convencional ja que no hi ha una narració com a tal, només els sons de Sabine i altres persones parlant, de silencis, de cant, d'instruments de percussió budistes, i d'altres sons, naturals i fets per l'home. I, és clar, d'imatges també, de moviment i de quietud, dins i al voltant del monestir i en altres llocs.
El budisme chan és l'origen del budisme zen. Les escoles budistes zen sōtō i Rinzai del Japó, el budisme son de Corea i el budisme thien del Vietnam es van desenvolupar a partir de Chan, una forma de budisme xinès que és una combinació de l'indi Dhyana El budisme i el daoisme xinès. Totes aquestes escoles del budisme són essencialment iguals en els seus principis, encara que diferents en les seves pràctiques. Simplisticament, tot es pot descriure com a “budisme zen”.
La pel·lícula “Zen for Nothing” es va rodar a Antai-ji, un petit monestir Zen de Sōtō als turons boscosos del nord de la província de Hyōgo, a l'oest del Japó, amb vistes al mar del Japó. Antai-ji va ser fundada originalment el 1921 a Kyoto, però es va traslladar a la província de Hyōgo el 1976. El monestir és conegut pel seu estudi del Dharma, la seva pràctica de la Zazen, en particular, Shikantaza (“només assegut”) i, inusualment en aquests dies, per Takuhatsu (implorant esmoina formal, amb bols mendicants, vestits tradicionals d'estil medieval japonès, grans barrets de palla en forma de bol i sandàlies de corda de palla). Tot i rebre donacions, Antai-ji és en gran mesura autosuficient. “Un dia sense feina és un dia sense menjar”: Mestre Chan de la dinastia Tang Baizhang Huaihai.
Això contrasta amb molts monestirs i temples japonesos, els ingressos dels quals es deriven en gran part de la realització de funerals. Antai-ji és alhora tradicional i modern, seguint estrictes rutines i pràctiques monàstiques i amb una jerarquia, però amb practicants monàstics i laics, homes i dones, tant japonesos com no japonesos, que viuen, treballen i practiquen junts com iguals. En el moment del rodatge de la pel·lícula, l'abat del monestir era un monjo alemany, Muho Nölke, novè i primer abat no japonès; fou succeït per una monja japonesa, Ekō Nakamura, com l'actual i primera dona abat. En retrocedir en el temps, el cinquè abat va ser l'eminent 20Th-mestre de Sōtō zen del segle, Kōdō Sawaki, reconegut per portar la pràctica zen en la vida de la gent comuna; alguns dels seus ensenyaments són citats a la pel·lícula. “Tot comença quan diem 'Jo. 'Tot el que segueix és una il·lusió”: Kōdō Sawaki, citat al principi de la pel·lícula.
La pel·lícula “Zen for Nothing” s'obre amb un tret extern nocturn d'Antai-ji, després es mou a l'interior on es colpeja un gran tambor budista i una sonora metàl·lica, seguit d'un breu cant en japonès. Això estableix l'escena de la pel·lícula. Ens trobem llavors amb una jove europea, la protagonista, Sabine Timoteo, viatjant en tren per una gran ciutat japonesa industrialitzada, canviant de tren, prenent temps per prendre una cigarreta en una plataforma de l'estació mentre esperava, i després en un altre tren cap al camp al llarg de la costa i cap als turons. Finalment, la veiem caminant per un abrupte camí campestre, portant una gran motxilla, i després pujant un vol encara més abrupte de passos de pedra, amb fulles caigudes i marrons visibles, que suggereixen que és principis de tardor, i cap al recinte del monestir, Antai-ji.
Sabine es treu les botes, entra en un edifici del monestir, i és trobada per un jove nord-americà, un practicant laic, que li mostra al voltant del monestir i li explica alguns dels rituals i pràctiques bàsiques que necessitaria per a la seva estada allà, com ara inclinar-se i Gassho (“ajuntar les palmes”). Després, aprèn coses en gran part amb l'exemple, seguint el que fan els altres. Ella no porta bates, en comú amb els altres practicants laics; només els monàstics porten bates, però no quan treballen al voltant del monestir i els seus terrenys, on ells, inclòs l'abat, són en gran mesura indistingibles dels membres de la comunitat laica Sangha, excepte els seus caps afaitats.
Hora nocturna. La foscor. Silenci.Després a primera hora del matí. Encara és fosc. I silenciós. Sona una campana. Temps per a la primera Zazen sessió del dia, abans de l'esmorzar. Mentrestant, l'esmorzar està sent preparat a la cuina per part dels practicants, que estan de servei d'esmorzar aquell dia. L'hora del rellotge de la cuina és de les 4.05 h Els altres mediten, a l'estil Sōtō Zen, de cara a la paret a la Zen-dō (sala de meditació). L'abat patrulla els meditadors asseguts. Utilitza el Kyosaku (“pal despertador”) per colpejar cops per la part posterior de les espatlles, dos cops a cada espatlla, d'aquells que la postura és pobra, o que s'estan adormint. El meditador i l'abat s'inclinen els uns als altres tant abans com després dels cops. Correcció de la postura i alleujament muscular.
Sona una campana. Final de la meditació. El cant segueix. Després esmorzar. L'hora del rellotge de la cuina és de les 6.07 del matí i sona una campana. Els practicants entren al menjador i, un cop asseguts, canten breument i fan una ofrena d'arròs al Buda abans de menjar.L'esmorzar es menja en silenci, i se segueix estrictament un protocol de menjar i bol. Sabine aprèn observant els altres. L'alba es trenca i hi ha una boira del matí de tardor. Més Zazen. Pluja intensa. El Caesansui (Jardí Zen Japonès) inundacions. Però s'assecarà i es tornarà a fer. No hi ha problema! Un escarabat camina a través del tatami matant a la Zen-do. Ningú no hi posa cap atenció. A l'exterior, vist a través de Shoji (finestres/parets tradicionals japoneses de paper), el sol ha començat a brillar. Sona una campana. Aquesta sessió del matí Zazen S'ha acabat. Els participants abandonen el Zen-do i surten a l'aire lliure per iniciar la seva feina pel dia en i voltants del monestir i els seus terrenys. Tal com va instruir el mestre Chan Baizhang.
A l'exterior, sentim parlar per primera vegada des que s'apaguen els llums la nit anterior. En més de 20 minuts de temps de cinema, no s'escolta cap diàleg, només sons naturals i fets per l'home.
Sabine i un monjo parlen de la vida. Llavors, hora de treballar. Incloent el rentat de verdures a l'aire lliure, i la preparació d'aliments a la cuina a l'interior. Després menjar. Aquest és l'àpat de mig dia, suposo, com l'estricta pràctica zen és normalment abstenir-se de menjar a l'hora de tarda-hora. Menja nocturna. Es veuen monjos i laics dutxant-se comunament. Es veuen monges i dones laiques xerrant en els seus futons al pis cobert de tatami del seu dormitori. Apagat de llums.
Torna a ser matí. Una altra boira matinal de tardor. Es fan tasques diàries matinals, com ara fregar els pisos de l'allotjament viu. Un monjo informa els participants sobre les tasques de treball del dia. Els edificis s'han de reparar i mantenir. Els arbres s'han de tallar, serrar a trossos i tallar-los per llenya. El sotabosc s'ha de netejar per plantar arròs. Les gallines són per ser alimentades (pels seus ous, suposo, com els budistes zen són vegetarians). És hora del dinar de migdia. Cant abans i després de l'àpat. És hora de xerrar. Després més feina. Sabine llegeix un llibre de poemes zen en alemany.
Ja ha arribat l'hivern! La neu profunda cobreix el sòl i els edificis del monestir. Les rutines monàstiques i domèstiques continuen. Però la relaxació també és important. Un pícnic a la neu als turons de sobre el monestir. Menjar, olles de cuina, estris, bols i bastonets són portats dalt del turó per alguns dels practicants, amb sabates de neu. S'encenen els focs. El que sembla una ampolla de amor s'està escalfant en una olla de cocció. Un tipus no alcohòlic, suposo, ja que el consum de begudes alcohòliques és contrari al Cinquè Precepte.
“Mentre diguis que la meditació zazen és una cosa útil, alguna cosa no està bé. Zazen no és res especial... Vols convertir-te en un Buda? Quin malbaratament d'energia! Ara és simplement ara. Simplement ets tu”.: Kodo Sawaki.
Els practicants comparteixen els seus pensaments i experiències de la vida a Antai-ji. Sabine es veu commoguda fins a les llàgrimes citant un poema francès, “To Paint a Retrat of a Bird”, de Jacques Prévert, en què compara la gàbia d'ocells pintada del poema a un marc. Inicialment va sentir que tot sobre la vida monàstica estava tancat dins de marcs, cosa que la va espantar. Però a poc a poc es va espantar menys i els va començar a agradar. Ara atresora les seves experiències al monestir.
La neu a terra s'està fonent. Brots i fulles verdes. La primavera ja és aquí! Es planta l'arròs. Es recullen brots de bambú. El Caesansui Està refabricat. Els edificis del monestir són reparats i mantinguts. La vida a Antai-ji torna a viure plenament després de l'hivern fred.
Sabine té una entrevista amb l'abat Nölke, però no a l'estil formal japonès Rinzai Zen o coreà Sŏn, amb Kōans, sinó un xat informal en alemany i ella li explica com es va sentir protegida i en bones mans durant la seva estada a l'Antai-ji.
Les branques mortes s'esborren del recinte del monestir. S'encén una foguera. Es fa un pícnic, amb el que sembla cervesa. Cervesa sense alcohol, suposo. La música rock és interpretada per alguns dels practicants! Guitarres elèctriques i acústiques, i diversos instruments de percussió. Sukha?
L'endemà al matí Sabine afaita el cap d'una dona laica japonesa que ha fet amistat amb Antai-ji, Ekō Nakamura, que ha decidit convertir-se en monja (va succeir a l'abat Nölke com a abat cinc anys després). L'Abat relata els practicants Takuhatsu i els diu que partiran cap a Osaka el dia següent per implorar esmolina. Un grup de monàstics, dirigits per l'abat i incloent Ekō Nakamura, ara vestida de monja, caminen pels passos de pedra del monestir, amb Sabine al darrere, amb la seva gran motxilla a l'esquena. El seu temps a Antai-ji ha arribat a la seva fi. A Osaka s'acomiada dels monjos i les monges i embarca en un tren. Els monàstics inicien les seves rondes d'almoina pels carrers de la ciutat.
“Quan estàs somiant, no et queda clar que estàs somiant... Vagar dins de les teves pròpies il·lusions significa viure la teva vida com un somnàmbul” (Kōdō Sawaki).
I així s'acaba la pel·lícula.
“Zen for Nothing” és un meravellós, bonic, feliç i evocador documental sobre la vida en un monestir Sōtō Zen al Japó. Molt recomanable.
