Zen per res (“Zen per res”). Què significa això? Segons l'Antai-ji, el monestir japonès Sōtō Zen on es va rodar la pel·lícula Zen for Nothing—, Zazen (”meditació asseguda”), si es practica únicament amb la finalitat de Zazen, no serveix de res! Però només si es fa bé! Pero ”res” és important. Què és res? Res no és res, buit, buit. Un Enso. Oh meu! Cal experimentar-ho, no només conèixer-ho. El zen no és res? És una experiència. Què és el Zen? És assolir la teva veritable naturalesa, abans de pensar, la teva naturalesa budhàtica, que ha de ser experimentada, no acabada d'entendre. De la mateixa manera, la pel·lícula, Zen per res, s'ha d'experimentar, no acabar-se de veure o aprendre d'aquesta ressenya. Però tothom pot experimentar la pel·lícula, no només els seguidors del budisme zen. Tot el que cal és interès i voluntat. La pel·lícula està disponible en DVD, amb subtítols en anglès, alemany i francès.
Zen per res és una pel·lícula alemany-suïssa, estrenada el 2016 i excel·lentment dirigida i filmada pel director de cinema alemany Werner Penzel, amb una banda sonora atmosfèrica i innovadora del multiinstrumentista i compositor anglès Fred Frith. La pel·lícula tracta sobre l'experiència d'una actriu i ballarina suïssa, Sabine Timoteo, que va passar part de la tardor, l'hivern i la primavera del 2014/2015 vivint i treballant com a practicant laic en un monestir zen Sōtō al Japó. Zen per res, que té 100 minuts de durada, es descriu com a documental, però no és un documental en el sentit convencional, ja que no hi ha una narració com a tal, només els sons de Sabine i altres persones parlant, de silencis, de cançons, d'instruments de percussió budistes i altres sons, naturals i artificials. I, és clar, també imatges, de moviment i quietud, dins i al voltant del monestir i en altres llocs.
El budisme chan és l'origen del budisme zen. Les escoles budistes zen Sōtō i Rinzai japoneses, el budisme son coreà, i el budisme thien del Vietnam es van desenvolupar a partir del budisme Chan, una forma de budisme xinès que és una fusió del budisme Dhyana El taoisme indi i xinès. Totes aquestes escoles del budisme són essencialment iguals en els seus principis, però diferents en les seves pràctiques. De manera senzilla, tot es pot descriure com ”Budisme zen”.
La pel·lícula Zen per res es va rodar a Antai-ji, un petit monestir zen Sōtō als turons boscosos del nord de la província de Hyōgo, a l'oest del Japó, amb vistes al mar del Japó. Antai-ji va ser fundada originalment el 1921 a Kyoto, però es va traslladar a la província de Hyōgo el 1976. El monestir és conegut pel seu estudi del Dharma, la seva pràctica de Zazen, en particular, Shikantaza (”Només seure”) i, inusualment en aquests dies, per Takuhatsu (mendicitat formal d'almoina, amb bols, amb túniques tradicionals japoneses medievals, grans barrets de palla i sandàlies de corda de palla). Tot i rebre donacions, Antai-ji és en gran mesura autosuficient. ”Un dia sense feina és un dia sense menjar” (Baizhang Huaihai, mestre chan de la dinastia Tang).
Això contrasta amb molts monestirs i temples japonesos, els ingressos dels quals es deriven en gran part de la realització de funerals. Antai-ji és alhora tradicional i modern, seguint estrictes rutines i pràctiques monàstiques i una jerarquia, però amb practicants monàstics i laics, homes i dones, tant japonesos com no japonesos, que viuen, treballen i practiquen junts com iguals. En el moment del rodatge de la pel·lícula, l'abat del monestir era un monjo alemany, Muho Nölke, novè i primer abat no japonès, que va ser succeït per una monja japonesa, Ekō Nakamura, com l'actual i primera dona abat. En retrocedir en el temps, el cinquè abat va ser l'eminent mestre zen del sōtō del segle XX, Kōdō Sawaki, famós per portar la pràctica zen a la vida de la gent comuna; alguns dels seus ensenyaments es citen a la pel·lícula: ”Tot comença quan diem “jo”. Tot el que segueix és una il·lusió” (Kōdō Sawaki, citat al principi de la pel·lícula).
La pel·lícula Zen per res comença amb un tret nocturn d'Antai-ji, després es mou a l'interior, on es colpeja un gran tambor budista i una taula de so metàl·lica, seguit d'un curt cant en japonès. Això posa l'escenari de la pel·lícula. Després ens trobem amb una jove europea, la protagonista, Sabine Timoteo, que viatja per una gran ciutat japonesa industrialitzada, canvia de tren, triga a fumar una cigarreta a l'andana d'una estació mentre espera, i després en un altre tren cap al camp per la costa i els turons. Finalment, la veiem caminant per un abrupte camí rural, portant una gran motxilla, i després pujant per un tram encara més abrupte d'esglaons de pedra, amb fulles caigudes i marrons visibles, cosa que suggereix que és principis de tardor, i entrar al recinte del monestir, Antai-ji.
Sabine es treu les botes, entra a l'edifici del monestir i coneix una jove nord-americana, una laica practicant, que li mostra el recinte i li explica alguns dels rituals i pràctiques bàsiques que necessitaria per a la seva estada allà, com ara inclinar-se i Gassho (”Posa les palmes juntes”). A partir de llavors, aprèn les coses en gran mesura amb l'exemple, seguint el que fan els altres. No porta bates, com altres practicants laics; només els monjos porten bates, però no quan treballen al monestir i als seus terrenys, on, inclòs l'abat, són en gran mesura indistingibles dels laics de la comunitat sangha, excepte el cap afaitat.
Nit. Foscor Silenci Llavors, a primera hora del matí. Encara és fosc. I tranquil. Sona una campana. Hora de la primera sessió de Zazen del dia, abans de l'esmorzar. Mentrestant, l'esmorzar està sent preparat a la cuina pels practicants, que estan de trucada per esmorzar aquell dia. L'hora al rellotge de la cuina és de les 4.05 h Els altres mediten, a l'estil sōtō zen, davant la paret de Zen-dō (”sala de meditació”). L'abat patrulla asseguts meditadors. Utilitza el Kyosaku (”Pal de despertador”) per fer front a cops a la part posterior de les espatlles, dos cops a cada espatlla, d'aquells la postura dels quals és deficient, o que s'estan adormint. El meditador i l'abat s'inclinen els uns als altres abans i després dels cops. Correcció postural i alleujament muscular.
Sona una campana. Final de la meditació. Continuen les cançons. Després esmorzar. L'hora del rellotge de la cuina és de les 6.07 del matí i sona un timbre. Els practicants entren al menjador i, un cop asseguts, canten breument i fan una ofrena d'arròs al Buda abans de menjar. L'esmorzar es pren en silenci i es segueix estrictament un protocol d'àpats i bol. Sabine aprèn observant els altres. Surt el sol i hi ha una boira matinal tardor. més Zazen. Pluja intensa. El Caesansui (Jardí Zen Japonès) està inundat. Però s'assecarà i es tornarà. No hi ha problema! Un escarabat camina sobre l'estora de tatami a la Zen-do. Ningú no hi presta atenció. A l'exterior, vist a través de Shoji (finestres/parets tradicionals japoneses de paper), el sol ha començat a brillar. Sona una campana. Aquesta sessió de Zazen El matí s'ha acabat. Els participants abandonen el zen-do i surten a l'aire lliure per començar la feina del seu dia al monestir i els seus voltants i terrenys. Segons la instrucció del mestre Chan Baizhang.
A fora, vam sentir converses per primera vegada des que es van apagar els llums la nit anterior. Durant més de 20 minuts de la pel·lícula, no s'escolta cap diàleg, només sons naturals i artificials. Sabine i un monjo parlen de la vida. Llavors és el moment de treballar. Incloent rentar verdures a l'aire lliure i preparar aliments a la cuina a l'interior. Després menja. Aquest és l'àpat del migdia, suposo, ja que la pràctica estricta del zen és normalment abstenir-se de menjar després del migdia. La nit està arribant. Es veuen monjos i laics dutxant-se en comunitat. Es veuen monges i dones laics xerrant sobre els seus futons al pis cobert de tatami del seu dormitori. Llums apagats.
Torna a ser al matí. Una altra boira matinal de tardor. Diàriament es duen a terme tasques matinals, com ara fregar els pisos de la casa. Un monjo informa els participants sobre les tasques de treball del dia. Els edificis han de ser reparats i mantinguts. Els arbres s'han de tallar, serrar a trossos i tallar-los per llenya. Les males herbes s'han de netejar per plantar arròs. Les gallines s'han d'alimentar (pels seus ous, suposo, ja que els budistes zen són vegetarians). És hora de dinar al migdia. Canta abans i després d'un àpat. És hora de xerrar. Després més feina. Sabine llegeix un llibre de poemes zen en alemany.
Ja ha arribat l'hivern! La neu cobreix el sòl i els edificis del monestir. Les rutines monàstiques i domèstiques continuen. Però la relaxació també és important. Un pícnic a la neu als turons de sobre el monestir. Menjar, olles, estris, bols i bastonets són portats dalt del turó per alguns dels practicants, amb raquetes de neu. S'encenen les fogueres. El que sembla una ampolla de amor s'escalfa en una olla. Un tipus sense alcohol, suposo, ja que el consum de begudes alcohòliques és contrari al cinquè precepte.
Mentre diguis que la meditació zazen és una cosa útil, alguna cosa no està bé. Zazen no és res especial... Vols convertir-te en un Buda? Quin malbaratament d'energia! Ara és simplement ara. Només ets tu (Kōdō Sawaki).
Els practicants comparteixen els seus pensaments i experiències de la vida a Antai-ji. Sabine es veu commoguda fins a les llàgrimes quan cita un poema francès. ”Pinta un retrat d'un ocell”, de Jacques Prévert, en què compara la gàbia d'ocells pintada en el poema a un marc. Al principi sentia que tot allò relacionat amb la vida monàstica estava tancat dins de marcs, cosa que l'espantava. Però poc a poc es va espantar menys i li van començar a agradar. Ara atresora les seves experiències al monestir.
La neu a terra s'està fonent. Cabdells i fulles verdes. La primavera ja és aquí! Es sembra l'arròs. Es recullen brots de bambú. El Caesansui es torna a fer. Els edificis del monestir són reparats i mantinguts. La vida a Antai-ji torna a la vida després d'un hivern llarg i fred.
Sabine té una entrevista amb l'abat Nölke, però no a l'estil formal japonès Rinzai zen o coreà sŏn, amb Kōans, sinó més aviat un xat informal en alemany i ella li explica com es va sentir protegida i en bones mans durant la seva estada a l'Antai-ji.
Les branques mortes es netegen del recinte del monestir. S'encén una foguera. Es fa un pícnic, amb el que sembla cervesa. Cervesa sense alcohol, suposo. La música rock és interpretada per alguns dels practicants! Guitarres elèctriques i acústiques, i diversos instruments de percussió. Sukha?
L'endemà al matí, Sabine afaita el cap d'una practicant laica japonesa amb la qual es va fer amiga en Antai-ji, Ekō Nakamura, que va decidir fer-se monja (va succeir a l'abat Nölke com abat cinc anys després). L'abat informa als practicants sobre la Takuhatsu i els diu que marxaran cap a Osaka l'endemà per implorar l'almoina. Un grup de monjos, dirigits per l'abat i incloent Ekō Nakamura, ara vestida de monja, baixen els passos de pedra del monestir, amb Sabine darrere seu, amb la seva gran motxilla darrere seu. El seu temps a Antai-ji ha arribat a la seva fi. A Osaka, s'acomiada dels monjos i les monges i puja a un tren. Els monjos comencen les seves rondes d'almoina pels carrers de la ciutat.
”Quan estàs somiant, no està clar que estàs somiant... Passejar dins de les teves pròpies il·lusions significa viure la teva vida com un somnàmbul” (Kōdō Sawaki).
I així és com acaba la pel·lícula.
Zen per res és un documental meravellós, bonic, feliç i evocador sobre la vida en un monestir zen Sōtō al Japó. Molt recomanable.
