El zen cristià va sorgir a mitjan segle XX, quan diversos religiosos cristians, principalment catòlics, van començar a adoptar mètodes budistes zen per revitalitzar la seva pràctica contemplativa. Aquest moviment s'ha estès a Europa, Amèrica i diversos països d'Àsia, a través de cursos, retrets i publicacions. Un exemple destacat d'aquesta integració és el del monjo jesuïta Hugo Enomiya-Lassalle, que, al Japó, va ser pioner en combinar la pràctica del zen amb el cristianisme. Enomiya-Lassalle va dirigir nombrosos cristians en els retirs de meditació zen i va promoure el diàleg entre les dues tradicions. No obstant això, el desenvolupament del zen cristià no ha estat exempt de controvèrsia, enfrontant-se a crítiques tant des de l'àmbit cristià com budista. Aquest article analitza críticament l'impacte del zen cristià en l'espiritualitat catòlica, explorant els seus beneficis, les tensions doctrinals i les preguntes que planteja per al diàleg interreligiós.
Els partidaris del zen cristià argumenten que l'adopció del zen es justifica per la seva eficàcia com a eina per aprofundir en l'experiència contemplativa cristiana i millorar la comprensió de les Escriptures. No obstant això, els teòlegs cristians han reaccionat amb preocupació, apuntant a possibles transgressions dogmàtiques, mentre que els estudiosos budistes qüestionen la legitimitat de separar la meditació zen del seu context budista. Per exemple, el teòleg Hans Urs von Balthasar va criticar diverses formes de sincretisme, com el zen cristià, considerant que aquestes pràctiques dilueixen la identitat i comprometen la integritat de la fe cristiana [i]. D'altra banda, professors zen, com Shunryu Suzuki, han advertit que separar el zen del seu context budista pot distorsionar la seva essència i distorsionar el seu veritable propòsit [ii]. Aquesta tensió entre tradicions ha generat un ric debat sobre la naturalesa de l'experiència espiritual i els límits del diàleg interreligiós.
El debat sobre el zen cristià planteja qüestions fonamentals: El zen practicat en aquest context és el mateix que té les seves antigues arrels a l'Índia i es va desenvolupar a la Xina i al Japó? Es pot arraconar el zen dels seus fonaments budistes sense perdre la seva essència? És compatible la pràctica del zen amb l'oració i l'espiritualitat cristiana? Com es justifica teològicament la incorporació de la meditació zen a la vida cristiana? Aquestes qüestions transcendeixen els simples acadèmics, ja que afecten profundament la pràctica espiritual de milers de cristians que han integrat elements del zen en les seves vides, afrontant el repte d'harmonitzar ambdues tradicions d'una manera autèntica i coherent.
La comprensió del zen en el zen cristià difereix significativament de la tradició històrica chan i zen. Mentre que el zen tradicional està profundament arrelat en el budisme Mahāyāna, amb les seves doctrines i pràctiques específiques, el zen cristià presenta el zen com una metodologia universal i transreligiosa, desproveïda d'un contingut doctrinal budista. Aquesta interpretació troba la seva base inicial en idees sorgides durant la reforma Meiji del budisme japonès, un període de profunda transformació i occidentalització que va marcar el primer pas en la forma en què es presentava el zen al món occidental.
Un aspecte crucial en el desenvolupament del zen cristià va ser la seva connexió amb l'escola Sanbōkyōdan (ara anomenada Sanbō-Zen), especialment a través del mestre Yamada Kōun. Aquesta escola, considerada heterodoxa pel zen tradicional japonès, era única en permetre als cristians practicar el zen sense abandonar la seva fe, i fins i tot va autoritzar alguns com a professors zen.
Entre els cristians autoritzats com a mestres zen per Yamada Kōun es troben figures com el monjo benedictí Willigis Jäger, que va integrar aquests ensenyaments en la seva vida monàstica. No obstant això, els seus ensenyaments, que buscaven combinar el zen amb el cristianisme, el van portar a ser disciplinat per l'Església catòlica, que li va prohibir ensenyar públicament en el seu nom. Aquesta obertura sense precedents per part de Yamada Kōun i l'escola Sanbōkyōdan constitueix una excepció dins del zen tradicional japonès, que generalment no busca integrar altres religions. La influència de Sanbōkyōdan va ser clau per a l'ascens de Zen cristià, tot i que també va plantejar qüestions sobre l'autenticitat i legitimitat d'aquesta transmissió. Aquest enfocament universalista va marcar un model que ha influït en la manera en què el zen s'ha adaptat al context cristià i occidental, tot i que no ha estat adoptat per les escoles zen tradicionals.
Les diferències fonamentals entre el budisme i el cristianisme presenten reptes significatius per al zen cristià. El budisme és una tradició no teista que emfatitza originació dependent —l'ensenyament que tots els fenòmens sorgeixen en dependència de causes i condicions— i la doctrina del no-jo —que fa referència a l'absència d'un “jo” permanent, fix, o independent —En canvi, el cristianisme es basa en la creença en un Déu personal i creador, l'existència d'una ànima immortal, i la salvació com a do de gràcia divina. Aquestes diferències doctrinals no són superficials; ans al contrari, afecten profundament la naturalesa mateixa de la pràctica i els seus objectius. La tensió entre aquestes visions del món ha portat a diversos intents de reconciliació, alguns més reeixits que altres, i segueix sent un tema de debat tant teològicament com pràcticament.
La pràctica de la meditació en el zen cristià també planteja qüestions importants. Mentre que la contemplació cristiana tradicional està orientada cap a la trobada amb Déu i està arrelada en la revelació cristiana, la meditació zen busca despertar a la veritable naturalesa de la realitat segons la comprensió budista. L'intent de conciliar aquests diferents enfocaments ha portat a interpretacions que poden distorsionar tant les tradicions zen com cristianes. Alguns practicants han desenvolupat mètodes híbrids que intenten mantenir la integritat d'ambdues tradicions, mentre que altres han optat per una separació més clara entre pràctiques.
Les experiències espirituals del Zen (Kensho) i la contemplació cristiana (unió mística) també tenen diferències significatives. Tot i que poden compartir alguns aspectes fenomenològics, els seus contextos, interpretacions i significats són fonamentalment diferents. El Kensho és una experiència de la naturalesa i la no dualitat de Buda, mentre que la unió mística cristiana és una trobada personal amb Déu facilitada per la gràcia divina. Aquesta distinció fonamental ha portat a debats sobre la naturalesa de l'experiència religiosa i la possibilitat que experiències similars puguin tenir interpretacions radicalment diferents segons el context religiós.
L'impacte del zen cristià en la vida monàstica cristiana ha estat particularment notable. Nombrosos monestirs i convents han incorporat elements de la pràctica zen a la seva rutina diària, des de la postura meditativa fins al mindfulness en les activitats quotidianes. Aquesta integració ha comportat una renovació de la vida contemplativa en moltes comunitats religioses, tot i que també ha generat tensions amb autoritats d'església més tradicionals.
La formació dels mestres zen cristians representa un altre aspecte controvertit del moviment. Mentre que alguns han rebut l'autorització formal dels professors japonesos zen, altres han desenvolupat les seves pròpies interpretacions i mètodes d'ensenyament. Aquesta diversitat d'enfocaments ha enriquit el moviment, però també ha plantejat qüestions sobre l'autenticitat i legitimitat de la transmissió.
El zen cristià ha tingut un impacte significatiu en la teologia cristiana contemporània, especialment en àmbits com el misticisme comparat i el diàleg interreligiós. Ha contribuït a una major obertura a altres tradicions espirituals i ha fomentat una reflexió profunda sobre la naturalesa de l'experiència religiosa. Tanmateix, també ha plantejat preocupacions pel sincretisme i la possible dilució de la identitat cristiana.
En l'àmbit pastoral, el zen cristià ha proporcionat eines pràctiques per a la renovació espiritual de molts cristians. La senzillesa i eficàcia de les tècniques de meditació zen han ajudat a molts a redescobrir la dimensió contemplativa de la seva pròpia tradició. Ara bé, això també ha plantejat reptes pel que fa a una formació adequada i acompanyament espiritual.
El zen cristià representa un intent de diàleg pràctic interreligiós, però planteja qüestions fonamentals sobre la naturalesa de l'experiència religiosa i la possibilitat de trasplantar pràctiques espirituals entre diferents tradicions. Tot i que alguns practicants reporten beneficis en les seves vides espirituals, la legitimitat del zen cristià com a pràctica híbrida continua sent qüestionada tant per les autoritats cristianes com pels professors tradicionals del zen.
En conclusió, el zen del zen cristià sembla ser una reinterpretació moderna que s'allunya significativament del zen tradicional. Tot i que pot oferir eines útils per a alguns practicants cristians, i hi ha veus dins del budisme i el cristianisme que reconeixen el valor d'aquest tipus de diàleg interconfessional i pràctiques híbrides, el seu fonament teològic i la seva relació amb ambdues tradicions religioses continua sent problemàtica.
El fenomen del zen cristià il·lustra els reptes i complexitats del diàleg interreligiós contemporani, especialment quan implica l'adopció de pràctiques entre tradicions amb visions del món fonamentalment diferents. Pot aquesta pràctica híbrida ser un autèntic pont entre religions, o s'arrisca a diluir les identitats espirituals que busca connectar? El zen cristià ens convida a reflexionar sobre els límits i les possibilitats del diàleg interreligiós. Com podem fomentar pràctiques híbrides que respectin la integritat de les tradicions originals alhora que enriqueixen la nostra espiritualitat? Aquest és un repte clau per al diàleg religiós al segle XXI.
*Aquest text es basa en un capítol meu propi titulat “Christian Zen: A Critical Examen of the Use of Zen Among Catholic”, inclòs en el segon volum del llibre Estudis budistes a Amèrica Llatina i Espanya, un llibre que vaig coeditar amb el Dr. Jaume Vallverdú. Va ser publicat per Publicacions URV en coedició amb la Fundació Dharma-Gaia el 8 d'octubre de 2024. Aquest treball reuneix investigacions de destacats especialistes i analitza l'impacte, l'evolució i les pràctiques del budisme en contextos de parla hispana. Dividida en dos volums, la publicació constitueix una valuosa contribució a l'estudi del budisme a Amèrica Llatina i Espanya, fomentant el diàleg interdisciplinari i interreligiós. Tots dos volums estan disponibles en format PDF i es poden descarregar gratuïtament a través dels següents enllaços Primer volum i Segon volum.
Bibliografia/Webgrafia
Baatz, U. (2019) “Per què els cristians practiquen el zen?” , en E. J. Harris i J. O'Grady (eds.), La meditació en l'encontre budista-cristià: una anàlisi crítica Sankt Ottlien: Edicions Eos, pàg. 145-195.
Carini, C. i Puglisi, R. (2015) “Un budisme zen cristià? Interseccions rituals i intercanvis simbòlics a l'escola Zendo Betania d'Argentina des d'una perspectiva etnogràfica”, presentació XV Jornades Interescolars, Comodoro Rivadavia.
Enomiya-Lassalle, HM (1974) Meditació zen per als cristians, LaSalle: Open Court Publ.
Kōun, Yamada (2015). Zen: la porta autèntica, Publicacions de saviesa.
Jager, W. (1987) El camí cap a la contemplació, Nova York: Paulist Press.
----------------------------------------------------------------
[i] En la seva obra La veritat és simfònica: aspectes del pluralisme cristià (La veritat és simfònica: aspectes del pluralisme cristià), von Balthasar argumenta que el cristianisme ha d'interactuar amb altres tradicions, però sense comprometre el seu nucli teològic ni relativitzar la veritat de Crist. Tot i que no esmenta el Zen cristià específicament, la seva postura crítica cap al sincretisme es pot extrapolar a pràctiques com aquesta.
[ii] Shunryu Suzuki, en el seu llibre Ment zen, ment del principiant (Ment zen, ment de principiant), destaca que el zen està arrelat en la tradició budista i que la seva pràctica no es pot separar del seu context espiritual i filosòfic sense perdre la seva essència. Suzuki destaca la importància d'entendre el zen com una expressió integral del budisme, més enllà d'una tècnica o filosofia aïllada.
--------------------------------------------------------------------------
Daniel Millet Gil és llicenciat en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster i doctorat en Estudis Budistes pel Centre d'Estudis Budistes de la Universitat de Hong Kong. Guardonada amb el Premi Tung Lin Kok Yuen a l'excel·lència en els estudis budistes (2018-2019). És editor executiu i col·laborador habitual de la plataforma Budhistdoor en castellà i fundador-president de la Fundació Dharma-Gaia, una organització sense ànim de lucre dedicada a l'ensenyament acadèmic i la difusió del budisme en països de parla hispana. Aquesta fundació també promou i patrocina la Mostra de Cinema Budista Català. A més, Millet exerceix com a codirector del programa d'Estudis Budistes a la Fundació Universitat Rovira i Virgili (FURV). En l'àmbit editorial, gestiona tant l'Editorial Dharma-Gaia com l'Editorial Unalome, ambdues especialitzades en l'edició de traduccions de textos budistes. Les seves nombroses publicacions acadèmiques i populars estan disponibles a: https://hku-hk.academia.edu/DanielMillet
