Aquest article forma part de la nostra edició especial: “Desxifrar el budisme xinès”
Podeu llegir l'article anterior d'aquesta sèrie clicant aquí
III. Importància estratègica, dinamisme comercial i centres de la Ruta de la Seda
En aquesta segona entre-que continua els trams I—II de la part I—traçem el recorregut de les caravanes que feien de la Ruta de la Seda la principal artèria per la qual el budisme arribava a la Xina. Ens aturem en centres clau —oasis-ciutats, cruïlles de carreteres, temples i monestirs— imprescindibles per entendre la síntesi cultural que va experimentar el budisme abans d'arribar a l'Imperi del Centre. En aquests punts neuràlgics es van formar els mestres i traductors que van entrar a la Xina, no només com a simples mediadors lingüístics, sinó també portant interpretacions doctrinals i matisos desenvolupats en aquestes regions, que van influir profundament en la comprensió inicial del budisme en sòl xinès.
Els Dharma no viatjaven per la Ruta de la Seda com idees “a l'aire”, sinó a l'esquena de camells i cavalls. Va ser portat amb ells per Sogdian, Kushana i altres comerciants, dedicats al lucratiu intercanvi de seda, jade i espècies, ja sigui al llarg de les rutes al nord i al sud de Taklamakan o al llarg del corredor Hexi fins a Luoyang. A més de muleters, guies, camells, diplomàtics i escortes també van marxar per la Ruta. A les seves comitives s'hi van unir monjos —gandharans, parthians, tocarians— que actuaven com a predicadors, traductors, compiladors, copistes de sutres, professors de meditació i experts en la litúrgia. Tot això està recolzat per una gran infraestructura de ciutats d'oasi, costums, magatzems, guarnicions i monestirs, com els de Kucha, Turfan, Khotan i Dunhuang.
La simbiosi entre mercaders i monjos
La col·laboració entre comerciants i monjos va ser decisiva: els comerciants finançaven viatges, traduccions de sutra i la construcció de monestirs i obres artístiques, com les coves Dunhuang, a canvi de prestigi social i mèrit espiritual. Els monjos, per la seva banda, oferien predicació, serveis rituals i consells ètics, alhora que es beneficiaven de la protecció i hospitalitat de les caravanes.
Aquestes logístiques comercials, administratives i militars van fer possible un profund canvi religiós. En aquestes cruïlles geogràfiques i culturals, on monestirs, magatzems i costums compartien barris, economia i religió avançaven de la mà, forjant una xarxa dinàmica d'intercanvi i adaptació en què el budisme no només arribava a nous territoris, sinó que també evolucionava: canviava llengües —del sànscrit al xinès, del tocarià i el sogdià—, ajustava rituals per integrar-se amb tradicions locals i diversificava escoles —amb l'ascens del Mahāyāna a l'Àsia Central—, fins que va prendre forta arrel a la Xina.
Les dues branques de la Ruta de la Seda: envoltant Taklamakan
Entre els segles I i III dC, la Ruta de la Seda es va configurar com una vasta xarxa de camins que, travessant la conca del Tarim, es bifurcaven en dues grans branques —una al nord i l'altra al sud— per vorejar l'inhòspit desert de Taklamakan. Tots dos van confluir a Dunhuang, un oasi estratègic conegut per les seves coves i dipòsits manuscrits. Des d'allà s'accedia al corredor Hexi —protegit per duanes i guarnicions fortificades—, que garantien un trànsit segur cap a l'interior de la Xina i les capitals de l'imperi Han: Chang'an a Han occidental i Luoyang a Han oriental.
Ruta del Nord: Va començar a Kashgar i va passar per Kucha, Karashahr i Turfan; va continuar fins a Hami i Dunhuang. Aquesta via, preferida en temps d'estabilitat política, oferia millors recursos i condicions.
La ruta sud: També partint de Kashgar, va travessar Yarkand i Khotan, continuant al peu de les muntanyes Kunlun a través de Niya, Qiemo i Loulan fins a trobar-se a Dunhuang. Tot i ser més seca, aquesta alternativa era vital quan es veia compromesa la ruta nord.
L'elecció d'un o altre camí depenia de factors com l'estació, la seguretat, el cabal del riu i la disponibilitat de gespa, a més dels pactes locals i les condicions actuals. Aquests enclavaments no eren simplement punts de provisió i descans, sinó regnes pròspers i ciutats-estat que actuaven com a panys culturals.
Anatomia d'un viatge: Laboratoris Dharma a la Ruta
Per entendre com va arribar el budisme a la Xina, no n'hi ha prou amb dibuixar línies al mapa; cal aturar-se a les parades. Les ciutats d'Oasis eren laboratoris de transformació religiosa on es “cuinava” el Dharma a poca calor: es traduïa, es debatia i s'adaptava a les noves realitats culturals. El viatge avançava a un ritme lent d'entre 25 i 40 quilòmetres diaris, ajustant amb rigor les etapes a la ubicació dels pous.
1. Forges de transformació: Gandhāra, Bactria i Samarcanda
Abans d'entrar a la conca del Tarim, el budisme va adquirir eines intel·lectuals i logístiques en tres grans centres occidentals:
Gandhāra i la materialitat del text: En aquest regne indohel·lènic, la imatge del Buda es va donar forma amb els seus trets apol·lonesos i els plecs de la seva túnica. Aquí el suport de transmissió canviava: els textos deixaven de ser només orals i es fixaven en rotllos d'escorça de bedoll, lleugers i fàcils de transportar. Aquests escrits van ser escrits majoritàriament en Gandhārī o Prákrit, utilitzant l'escriptura Kharoṣthi. Al seu costat circulaven repertoris iconogràfics esculpits en pedra arenisca o cista, que servien de guies visuals per als predicadors.
Bactria i trànsit: A través de la ciutat de Balkh i el complex Nava Vihāra, la figura del monjo interpretant es va fer professional. Els monestirs bactrians actuaven com a guardians de la sainga itinerant: preparaven cartes de presentació, protegien regals (Dana) i va sincronitzar el calendari religiós amb els temps de les caravanes.
Samarcanda i poder financer: Els comerciants sogdians van incorporar els monjos com a “passatgers de prestigi”. Aquesta simbiosi era completa: els comerciants proporcionaven seguretat armada a canvi de mèrit espiritual i protecció ritual per als seus negocis. A Samarcanda es van consolidar els usos terminològics entre el sànscrit i diverses llengües vernacles, facilitant la circulació de conceptes i donant major coherència a les traduccions.
2. La Ruta del Nord: el corredor intel·lectual i la traducció
Després de creuar els difícils passos de muntanya de Fergana, les caravanes van arribar a Kashgar. Els que van optar per la via nord van entrar en un passadís de gran activitat intel·lectual:
Kucha (Kucha): El centre més influent de la branca nord. Va ser una potència cultural que rivalitzava amb els centres indis i es va fer famosa pels seus estudis Abhidharma. Acull testimonis de grans Scriptoria (tallers de traducció) d'on van sorgir figures com Kumārajīva. Els seus equips de traducció van fixar gran part de la terminologia budista que després resultaria influent —i en alguns casos normativa— a la Xina.
Turfan (Gaochang): Sota el patrocini de les elits locals —i, en etapes posteriors, de les autoritats uigurs— es copiaven textos en sànscrit, sogdià, uigur i xinès. Va funcionar com l'última gran oficina de duanes culturals abans de la Xina pròpiament dita.
3. La ruta del sud: devoció, jade i silenci
El recorregut sud era marcadament més sec, però imprescindible per a la pràctica devocional i l'art.
Khotan: Famós per les seves mines de seda i jade, es va convertir en un bastió del budisme Mahāyāna. Com relataria el pelegrí faxià, la densitat monàstica era sorprenent, amb processons d'imatge que paralitzaven la vida urbana (Legge, 1886:16).
Niya i Loulan: En aquest tram, les infraestructures monàstiques van esdevenir vitals per a la supervivència: petits santuaris i pous van cosir el buit del desert, oferint l'únic refugi físic i espiritual.
Dunhuang i el corredor Hexi: el gran bloqueig cultural
Ambdues branques convergien inevitablement a Dunhuang, la “gola” de la Xina. Aquest oasi va ser el laboratori definitiu d'adaptació. Les coves de Mogao, esculpides en els penya-segats propers, són el testimoni pedregós d'aquest procés.
La famosa Cova 17 (Cova de la Biblioteca), segellada al segle XI i redescoberta el 1900, va revelar un arxiu de més de 40.000 peces (Whitfield, 2004, p. 22). El fascinant és que els seus arxius no només contenien sutres sublims com Sutra de diamants (868 CE.); juntament amb la doctrina, guardaven contractes de préstec, receptes mèdiques, llistes de compra i documents administratius en xinès, tibetà, sànscrit, sogdià i uigur. Això suggereix que els monestirs actuaven com un dels principals centres socials i econòmics de la regió, a més de complir funcions religioses. Allà, el budisme va començar a deixar de ser percebut com totalment estranger: va ser retraduït, recontextualitzat i preparat per circular en registres comprensibles per a sectors creixents de la societat xinesa.
A més, Dunhuang va ser un focus important de la cultura visual. A les coves de Mogao, els murals i les escultures no eren un ornament, sinó part d'un entorn ritual i devocional: mostraven escenes de la vida del Buda, històries exemplars (jataka) i “terres pures” que guiaven l'imaginari religiós en una cruïlla de rutes i llengües. Per la seva escala, la seva continuïtat al llarg de segles i la riquesa dels seus programes iconogràfics, Mogao es va convertir en un grup extraordinari en l'art budista.
Des de Dunhuang, el budisme finalment va entrar a la “boca” de l'imperi a través del Corredor Hexi. Aquest corredor estratègic estava fortament militaritzat i protegit per la Fortalesa Jiayuguan (l'extrem occidental de la Gran Muralla). Ciutats de guarnició com Zhangye, casa del gegant reclinat Buda, i Wuwei van proporcionar la “última milla” del viatge. En aquest apartat, els ensenyaments van passar pel filtre dels costums imperials fins a culminar a les capitals, Chang'an i Luoyang. Allà, sota el patrocini imperial, es van establir oficines de traducció a gran escala on equips d'estudiosos sistematitzaven el llegat rebut dels oasis (Sen, 2003, p. 60).
IV. Context de crisi espiritual i recerca de sentit a la Xina
L'arribada i l'atrinxerament del budisme a la Xina difícilment es poden entendre com a fortuïtes; cal situar-les en el context del progressiu col·lapse de la dinastia Han. Va ser un període marcat per les crisis econòmiques, la intriga palatial i la violència generalitzada, que va crear unes condicions especialment favorables perquè una religió estrangera s'assentés.
El col·lapse de la ideologia oficial
Aquest escenari es va manifestar traumàticament en el Rebel·lió de Turbants Grocs (184 aC). Més que una revolta camperola, era un fenomen amb component religiós i expectatives mil·lenàries; símptoma que el malestar social s'havia estès. Aquest conflicte posava en evidència els límits del control estatal i afeblia l'imaginari confuci que lligava virtut i ordre còsmic. En aquest context, la idea del Mandat del Cel es va tensar davant la realitat de la guerra civil i les epidèmies.
El budisme no va arribar a un buit passiu, sinó més aviat a un espai de recerca activa. En els primers moments es va llegir a través de categories locals, de vegades a través de la Geyi (o “aparellament de conceptes”), un procés d'adaptació que, no sense equivocació, a poc a poc va revelar la seva pròpia complexitat filosòfica.
Una màquina de significat
La pèrdua de la predictibilitat va soscavar la confiança en l'ortodòxia estatal i va obrir una nova demanda social: protecció efectiva davant les desgràcies, un sentiment intel·ligible de sofriment, i maneres de viure en la incertesa. L'atractiu del budisme residia tant en el seu diagnòstic del dolor (Dukhkha) com en la provisió de tècniques de cultiu mental —atenció i meditació—que oferien beneficis subjectius reconeixibles. Així, a més d'oferir comoditat individual, el budisme era capaç d'operar com a “maquinària de significat” i, en determinats contextos, contribuir a formes de cohesió social.
Conclusió: El Dharma com a pont entre civilitzacions
En retrospectiva, l'arribada del budisme a la Xina va ser un complex procés de metamorfosi cultural. La Ruta de la Seda no era un simple conducte passiu, sinó un immens laboratori de gestació. Des dels centres de Gandhāra a Scriptoria des de Kucha i les coves Dunhuang, cada oasi funcionava com una cambra de ressonància on el Dharma es despullava de la seva indumentària índia per vestir-se amb idiomes i conceptes comprensibles per a la mentalitat d'Àsia Oriental.
Aquesta transmissió va ser possible per una convergència històrica única: la infraestructura imperial dels Han i la simbiosi entre monjos i mercaders van crear logística; la crisi espiritual al final de la dinastia va generar demanda. La Xina no només va rebre el budisme; el va absorbir, el va traduir i el va reinventar. Les caravanes portaven les llavors, però va ser la interacció entre la geografia de la Ruta i la necessitat històrica del Regne Mitjà el que va permetre florir aquelles llavors, convertint el budisme en un dels tres pilars fonamentals de la cultura xinesa per als propers mil·lennis.
Referències bibliogràfiques
Ch'en, K.KS (1964). El budisme a la Xina: una enquesta històrica. Premsa de la Universitat de Princeton.
Hansen, V. (2012). La Ruta de la Seda: una nova història. Premsa de la Universitat d'Oxford.
Law, J. (1886). Un registre dels regnes budistes... Oxford: Clarendon Press.
Lewis, ME (2007). Els primers imperis xinesos: Qin i Han. Premsa de la Universitat de Harvard.
Salomon, R. (1999). Antics pergamins budistes de Gandhāra. Premsa de la Universitat de Washington.
Sen, T. (2003). Budisme, diplomàcia i comerç... Honolulu: Premsa de la Universitat de Hawaii.
Vaissière, É. (2005). Els comerciants sogdians: una història. Brill.
Whitfield, S. (2004). La Ruta de la Seda: Comerç, Viatges, Guerra i Fe. Biblioteca Britànica.
Zürcher, E. (1972). La conquesta budista de la Xina. Brill.
Podeu llegir el següent article d'aquesta sèrie clicant aquí
